Presentació

Us presentem el nostre treball de la novel•la Tirant lo Blanc elaborat per nosaltres la Mireia, la Marta i la Duna.

Esperem que us agradi i us desitgem un bon viatge literari.

UN BON CAVALLER

El model ideal de cavaller es reflecteix al personatge de Guillem de Varoic. El qual és un cavaller virtuós, que havia viatjat arreu lluitant en diverses batalles i d’aquesta manera honrava i mantenia l’ordre de cavalleria. Té molts coneixements (bèl·lics, armamentístics, d’estratègia, etc.) amb els quals ajuda a la resta donant consells que són eficaços. És educat i respectuós, de manera que és un plaer i una satisfacció poder escoltar les seves explicacions.

El mot cavaller originalment significava persona que munta a cavall. Aquest fet va originar una nova condició social, ja que els homes que muntaven a cavall eren distingits. D’aquesta manera a l’època medieval es va començar a usar el mot cavaller per referir-se als homes d’una certa classe social.

A la novel·la Guillem de Varoic explica a Tirant que un cavaller és aquell qui coneix l’ordre de cavalleria i pot mostrar així els costums d’un cavaller:

“...i cap cavaller, si no sap l’ordre de cavalleria, no és cavaller, car desordenat cavaller és qui fa cavaller a un altre i no li sap mostrar els costums que pertanyen a cavaller.” [Capítol XXX]

Un cavaller és així anomenat quan es distingeix de la resta d’homes perquè té les següents virtuts: És el més amable i de més afabilitat, és el més savi, més lleial, més fort, amb més noble ànim, amb més virtuts i bons costums.

MÓN BÈL·LIC

Armes

• Copagorja

• Espasa
• Coltellina
• Cantera

Indumentària

• Targes o adarga

• Elm

Mitjà de transport

• Cavall

• Nau (marina)

Càrrec bèl•lic

• Rei d’armes
• Cavaller
• Gentilhome
• Herdal
• Porsevant

Enfrontaments o atacs

• Caltellada
• Combat

• Justa

Pas del temps: la gent gran i els joves

Què se n’ha fet del respecte que tenien els joves per la gent gran? Què els interessa més, a cada un d’aquests dos grups tant divergits? Comparem-ho amb les relacions de l’edat mitjana, a partir de la novel•la de Joanot Martorell “Titant lo Blanc”.

Una de les grans diferències que s’ha produït amb el pas del temps ha estat el canvi en la relació entre la gent d’avançada edat i la gent jove. Des d’èpoques tan antigues com l’edat mitjana, fins fa ben poc, mig segle, els joves ens prenien com a models, a la gent gran, i ens tractaven amb molt respecte. Però en els últims anys aquest respecte s’ha perdut, fins i tot ens menyspreen. Tot s’ha de dir, aquest capgirell, en part és degut a les noves aficions de la joventut; la telefonia mòbil, els ordinadors, els mp3 i 4, i la pèrdua de l’hàbit de la lectura. Degut a la relativa complexitat d’aquestes noves tecnologies i a la divergència entre les aficions de les dues generacions; les nostres serien la lectura, la petanca, que no els interessen, la gent gran queda enrederida als temps actuals. Per això entre nosaltres i els adolescents hi trobem un gran abisme, i nosaltres ens en adonem d’això, llegint llibres d’èpoques antigues, com Tirant lo Blanc, on hi veiem el tracte respectuós entre Guillem de Varoic i Tirant. En especial, en els primers capítols d’aquesta novel•la, Guillem, l’ermità, i Tirant es troben. Ambdós es tracten molt formalment, amb un vocabulari correcte, i en el principi de cada oració sempre hi ha una referència de cortesia cap a l'altra persona que indica el grau superior i inferior l’un de l’altre. Per exemple l’ermità diu:- Gentilhome, us prego... i Tirant li respon:- Pare reverent... .

Per finalitzar, m’agradaria concloure, que la gent gran en els nostres dies és menyspreada en gran mesura pels joves, i que molts de nosaltres som abandonats en hospitals i residències, perquè resultem una càrrega que sembla massa feixuga per aquests.

Eugeni Cases Wilde, Ahir història

Bellesa femenina, passat i present

Tirant Enamorat

A tu, Tirant lo Blanc, apreciat cosí i més bon cavaller,
Agraeixo de tot cor la confiança que has dipositat en mi al parlar-me sobre lo malestar que viu lo teu cor gentil. Tinc coneixença de la dama que corteges e sé que el teu destí se’t mostra fosc e hostil en el que a ella es versa. Però cosí meu, no s’ha de neguitejar la teua presència d’ànim, encara que les circumstàncies semblin adverses al teu propòsit. L’amor fa que hom deixe de veure lo món com és i que neixe la inseguretat en el cavaller més coratjós. Puc assegurar per la meva experiència en los camins de l’amor cortès que la bella dama per qui sospires sent una preferència real per la teua persona. He vist los sospirs que escapen dels seus llavis quan et troba ab la mirada i com les seues galtes s’enrojolen ab lo contacte de les teues mans en la seua pell. Res has de témer et dic, car ella t’ama com tu a ella. Pel seu amor lo teu cor no ha de patir.
Però sí et recomano, e espero que ho veges com a consell de bon amic, que mai falte en vostres trobades la prudència e la cautela, car si lo emperador us trobés fent quelcom deshonrós, et tallaria lo teu cap i lo posaria de menjar per a les truges.
Espero que lo meu escrit t’ajudi a suportar lo dolor que lo teu pensament sufrix. Si ets patidor de més problemes no dubtes en fer-m’ho saber, que a lo teu cosí sempre li plau aconsellar-te en lo que pot.
E, per cert: Has tingut en los últims dies tractes amb la cosina de la teua amada? Ha dix res de cap cavaller? Creus que té predilecció per cap gentilhome?
Espero la teua resposta aviat i que lo teu festeig tingui lo final que desitges.
Del teu amic fidel,
Diafebus

Retrat humorístic

Tirant lo Blanc; cavaller d’espasa esmolada i mans de cranc

El que ara us descric és el personatge principal de la novel•la que rep el seu nom. Nascut a França on viu des de xic, creix com a persona i pren destresa amb les armes, pràctica per la qual en el futur tindrà renom. Aquesta és la seva descripció, però abans us dic: Si el teniu en estimació no la llegiu. Qui avisa no és traïdor!
Tirant és un cavaller de complexió esvelta com el junc. De peus llargs i mans poderoses, que de vegades massa animoses, fan fugir a una dama amb crits amargs. El seu aspecte ens és desconegut, bé pot tindre els trets de la cara aguts com un nas rabassut. El que sí ens consta és la seva joventut. Tirant és un exemple de cavaller engrescat per l’edat que amb el pas dels anys perdrà tot el que d’Adonis ha heretat. Aprofita ara, que es troba en la primavera de la vida per batre’s contra tot aquell qui l’atipa. I sort que ho fa! Perquè si ho deixés per demà mal em temo que ja no podria.
La seva visió de la vida, la que segueix i per la que es guia, és amiga de l’animositat, del festeig cortès i de l’ambrosia. En l’amor és un exemple de fidelitat, doncs a la seva Carmesina mai ha enganyat. Però potser, per tant bon amant que és, Cupido juganer, li fa males passades per les quals Tirant s’enfonsa i es deprimeix. El desamor el deixa trist i pobre, com si mil carros de cavalls li haguessin passat per sobre! En això radica la única debilitat de la seva personalitat, en la susceptibilitat al rebuig, que mai pren amb enuig, però que el trenca per dintre i el fa creure finat. Tot i així sempre torna al camp de batalla, amb l’objectiu d’aconseguir prendre la malla que del fruit prohibit l’aparta amb crueltat.
Així és Tirant lo Blanc, ni més ni menys, ni poc ni tant.

Els tòpics literaris en la novel·la cavalleresca Tirant lo Blanc

Segons l’enciclopèdia catalana un tòpic literari és aquell argument general que s’aplica a tots els casos anàlegs.

En el llibre de Tirant lo Blanc es presenten una gran diversitat de tòpics, molts d’ells relacionats amb l’amor i amb el modus vivendi i en menor quantitat altres menys principals.

El tema que engloba més tòpics és l’amor. És percebut a partir de la contemplació d’un ideal físic de bellesa que posteriorment l’enamorat divinitza. Com que es té una imatge idealitzada de la dama, tot allò que li pertany és sublim, així com les penyores que l'enamorat rep. Aquesta relació d’extensió entre la dama i el que l’envolta es presenta amb descriptio puellae. D’altra banda l’amor es concep com a malaltia com li passa a Tirant quan descobreix el seu amor per Carmesina. Els afectes que té l’amor sobre ell li produeixen un malestar i un dolor que es vol donar fi amb la correspondència de la dama. Amb l’objectiu d’aconseguir-la es transporta la lluita del camp de batalla a la relació amorosa (militia amoris). Trobem un personatge, Plaerdemavida, que intenta propiciar l’encontre dels amants en el locus amoenus que en aquest cas és l’habitació de Carmesina.

El personatge citat anteriorment encarna el tòpic del carpe diem, per tant es produeix una al•legoria. L’antítesi d’aquest tòpic és el beatus ille, representat per Guillem de Varoic, que consisteix en el rebuig de les riqueses i l’austeritat. Com a contraposició de Plaerdemavida trobem la Viuda Reposada, l’enfrontament dels desitjos d’ambdues donzelles es sintetitza amb el tòpic psicomàquia.

L’ermità (que representa el tòpic de beatus ille) esdevé l’exemple de saviesa al qual Tirant lo Blanc demana consell, per esser un bon cavaller que posteriorment és descrit com l’ideal de cavaller cristià; enchiridion.

Tirant lo Blanc, en conclusió, és una novel•la molt rica literàriament per la seva abundància i diversitat de tòpics.

El desenllaç

La mà de Carmesina és atorgada a Tirant per la seva glòria de cavaller. Però el destí vilment els separa quan esclata una batalla a Andrinòpol. Els cavallers junyeixen amb vehemència des de l’alba fins que, ben entrada la nit, Tirant cau. Al veure’s els combatents catòlics sense capità, molt dolguts i esgotats, decideixen abandonar el combat.

Els gentilhomes poc després tornen a la pàtria amb la tràgica notícia de la pèrdua de Tirant. En saber-ho al bon Emperador se li afligeix l’ànima de tristesa i desconsol, provocant-li ací la mort. L’Emperadriu aprofita l’ocasió per anomenar al seu amant, Hipòlit, Emperador. Aquest, delitós per engrandir el seu poder, usa a Carmesina com a objecte per a tenir el control de les terres veïnes, prometent-la amb l’infant de Bithínia contra la seva voluntat.

Han passat dos anys, i la ciutat de Constantinoble es troba engalanada per la boda de la princesa i l’infant. Arreu es respira una gran alegria fruit de tan esperat esdeveniment. L’expectativa era quasi tangible, tot el poble estava desitjós de viure la gran festa.

Les portes de Constantinoble s’obren per rebre l’entrada d’un peregrí desfigurat, amb una cama de fusta i l’altra sana calçada amb una sabata engalanada. Al veure l’aparença especialment gallarda de la ciutat, decideix deixar-se portar per la multitud engrescada, fins que arriba a les portes de l’eslgésia . Allí veu a la seva estimada a l’altar casant-se amb un altre gentilhome. L’ànima li cau als peus i s’encén el seu esperit de còlera. Recorre el passadís sagrat que el porta a la dona que tant ha estimat i que a causa de la seva traïció, li ha provocat tan greu dolor.

La cerimònia es paralitza. Els presents miren atònits la figura de l’intrús que amb tanta valentia s’apropa als galindois.

Recolza la cama de fusta a l’altar, mentre amb mans fermes es treu la sabata enjoiada. Carmesina la mira lívida i reconeix a l’instant qui és aquell estrany, el seu Tirant, i quines són les seves intencions. Mou els llavis tremolosos però cap so n’eix d’ells. I Tirant, cec per la ira no reconeix el patiment de la princesa ni veu l’amor que encara en ella perviu. Alça el braç i, assesta un cop mortal amb la sabata al cap de Carmesina que cau sense vida al terra.

El cos inert de Carmesina es troba estès, pàl·lid. Tirant torna en sí i al veure’s les mans tacades de la sang de la princesa, cau a sobre seu, mort de tristesa per culpa del cop que ell mateix ha escomès.